La biografia laboral o empresarial de moltes dones mostra l’amarga lliçó que treballar molt i bé no és garantia de reconeixements i oportunitats. Això també és cert per als homes, però ells sovint ho compensen amb una socialització orientada a la visibilitat, a rendibilitzar les relacions i a l’èxit.
Per a les dones, d’una banda es mantenen les barreres invisibles i estructurals que ens deixen en posicions inferiors en el mercat de treball i en organitzacions de tota mena, és a dir, l’anomenat sostre de vidre. Un exemple molt comentat són els horaris laborals extensos que les mares joves tenen dificultats a seguir. D’una altra banda, ens incorporem a un joc de regles tradicionalment masculines sense adonar-nos prou dels comportaments individuals que ens resten credibilitat professional. Això ens passa fins i tot quan tenim consciència de les desigualtats que ens afecten. I és que, durant el període formatiu, les normes no escrites del món del treball rarament s’analitzen de manera crítica i, de vegades, ni tan sols es verbalitzen. A més, en el fons les dones ens resistim a abandonar la creença que tothom obté allò que es mereix, potser empeses per les fites educatives que tanta autonomia vital ens han proporcionat.
En els últims anys hi ha hagut intents, més o menys reeixits, de feminitzar el món del treball perquè no exclogui el talent de les dones. Tot i això, les professionals encara hem d’actuar en entorns on no sempre ens serveixen els comportaments inculcats des de l’adolescència. El rigor, el treball modest i silenciós, l’ajuda als altres… sempre ens comporten beneficis? És evident que, més enllà dels necessaris canvis estructurals per eliminar discriminacions, ens calen estratègies personals d’apoderament, és a dir, per passar de noies perpètues a dones respectades a la feina.
Sovint esmentem el sostre de vidre que ens perjudica, però desglossar-lo en pràctiques concretes ens pot incomodar perquè ens confronta amb la persistència, evident i propera, d’actituds i pràctiques que ja voldríem desaparegudes. Reaccions femenines habituals en cursos sobre aquesta qüestió són la negació i l’enuig inicials davant de dinàmiques discriminatòries que desafien el mite de la meritocràcia al qual ens aferrem, o bé que ens recorden algunes de les nostres ingenuïtats passades.
Per a moltes (i molts) de nosaltres no és gens edificant constatar, per exemple, el paper fonamental que juguen la imatge i el fet de saber-se moure en la sort professional de qualsevol persona. Però… qui en surt guanyant, de negar, ocultar o donar per sabudes les regles no escrites de la reputació i de l’èxit? Indubtablement, els grups socials que sempre les han dominades, ja sigui des de posicions privilegiades de classe o de gènere.
Aquest fet és comparable a una reflexió sobre els codis de vestir que fa anys va fer Salvador Cardús en un dels seus llibres. El sociòleg apuntava que, al nostre país, no ens agrada gaire indicar l’etiqueta que cal respectar en un determinat acte social. Doncs bé, lluny de fer aquest acte més informal i democràtic, així fomentem que la gent que no coneix els costums s’equivoqui de codi, i que l’encertin els de sempre.
Explicitar les regles ocultes de la bona “sort” professional, en comptes de fer com si no existissin, dóna a cadascú la possibilitat de tenir més control sobre la seva carrera. Mentre incrementem aquest control, el mateix coneixement ens pot ajudar a generar, de manera col·lectiva, pràctiques més justes i igualitàries en els entorns de treball.
**
Escrit per Núria Villena, traductora, sociòloga i especialista en desigualtats. Actualment aprofundeix en aportacions de l’entrenament directiu nord-americà per a l’apoderament de les dones en el món laboral i n’imparteix cursos. [email protected].