El març del 2001 m’incorporava, embarassada i amb dos bessons de poc més d’un any, com a Directora d’Organització i Sistemes d’Informació en el Comitè de Direcció de l’IDEC-Universitat Pompeu Fabra. Al cap de cinc mesos naixia la meva tercera filla i després de la baixa maternal m’encarregava a més altres projectes interns, portant en diferents etapes diverses àrees estratègiques de l’organització.
Aquesta no és l’única experiència positiva respecte al tracte com a dona professional.
En els meus deu anys a Hewlett Packard havia pogut viure un entorn d’igualtat d’oportunitats i de respecte a la diversitat, acompanyat d’unes polítiques de promoció i conciliació que respectaven la individualitat de cadascú de nosaltres. Vaig ser promoguda a manager al poc temps, malgrat la meva joventut, com va passar amb moltes i molts dels que vam entrar en aquesta etapa de creixement.
L’embaràs i el naixement dels bessons no va ser un impediment perquè anés augmentant la responsabilitat geogràfica del meu càrrec i que en l’última etapa em proposessin de participar en un programa de formació internacional anomenat LEAD, que anualment organitzava HP per a un grup reduït d’empleats seleccionats a nivell europeu.
També m’he sentit totalment integrada com una més allà on he estudiat. Durant l’etapa universitària malgrat el domini aclaparador masculí (en percentatge) d’aquella època a Enginyeria de Telecomunicacions o més tard als diversos programes de direcció que he realitzat, en especial amb el meu preuat grup del PDG.
Carme Martinell, dona consellera
Un canvi social necessari
Algú diria que he tingut sort. I segur que és així. Però la sort també es pot crear, i els entorns empresarials i les persones en concret que han decidit sobre el meu progrés professional a cada etapa han estat part de la confecció d’aquesta sort. Ells han apostat per mi independentment de la meva situació personal i a més m’han donat les facilitats per fer compatible els dos famosos móns professional i personal.
Aquesta generositat de les empreses i els meus caps, els valors que he vist en l’entorn familiar (com l’esforç o el sacrifici) i per què no dir-ho, la capacitat multitasca que diuen que solem tenir les dones, han fet a la vegada que jo donés molt més del que ho hagués fet en un entorn advers. Ha estat una situació win-win. Una roda positiva creixent.
Fa poc més d’un any vaig ser promoguda a directora general de l’IDEC. L’equip rectoral de la Universitat Pompeu Fabra ho hagués tingut fàcil per posar un home al front. No hi havia quotes a complir. Novament, els decisors van creure en mi com a professional, amb les limitacions que jo mateixa vaig expressar sobre la meva situació personal (els tres fills feliçment cada vegada demanen més!).
Espero que l’experiència viscuda m’ajudi a prendre decisions coherents també pels qui depenen de mi, com haurien de fer tots els directius i directives que, amb les seves decisions, han d’ajudar a aquest canvi que necessita la societat. Per això crec que iniciatives com el programa FemTalent i en especial el projecte de “Dones directives als Consells d’Administració” (on, per cert, hi ha un grup de trenta dones d’un talent i preparació extraordinaris) són essencials per sensibilitzar la societat i ajudar que les excepcions com la meva esdevinguin naturals. Estic convençuda que el balanç serà positiu. Per la meva banda ho ha estat tant des de la vessant professional com des de la personal. Per la banda de les organitzacions, crec que també!
Carme Martinell i Gispert-Saúch
Directora General Fundació Privada Institut d’Educació Contínua de la UPF
